El dia que vam decidir deixar el mòbil en un calaix
13/06/2019
Aquest és el testimoni d'una família que va limitar l'ús del mòbil a casa. La Carlota és una nena alegre a la qual li agrada la música, endreçar les nines en fila índia i llegir contes. Fins aquí tot normal, un dia els seus pares es van adonar que el mòbil va començar a envair la vida de la família.
El papà de la Carlota viatja molt per treball i és autònom. Això suposa trucades de treball quan està a casa i utilitzar face time, agafar el mòbil i veure al papà en un vídeo, per a parlar quan ell no està. A vegades quan acabava la trucada, ella com excusa, ja que ho tenia en el seu poder, demanava de seguida "música". Jo que sóc la mare i als matins estic sola, haig de preparar a les dues nenes, la Carlota té una germana de 6 mesos, la Lucía, per a anar a la llar d'infants, a més a més preparar-me per a anar a treballar. Quan als matins necessitava que la Carlota no es mogués per a poder fer coses, també li donava el mòbil.
Vam començar a donar-li perquè ens demanava música, és veritat que li agrada molt, però quan acabava una cançó posava un vídeo i després un altre i passava de pantalla en pantalla. No es conformava amb un contingut cada vegada.
La Carlota començava a dependre del mòbil i només tenia 2 anys, va ser difícil reconèixer i adonar-nos-en de fins on havíem arribat. Si parlàvem per telèfon davant d'ella no ens deixava, cridava i s'enfadava si no li donàvem. Es posava a plorar si veia el mòbil i li dèiem que no podia jugar amb ell. Pel carrer es fixava en les persones que ho utilitzaven i després ens mirava com dient,"tothom té mòbil, perquè jo no?". Cada vegada que sortia el tema era una rabieta assegurada. La situació s'estava descontrolant.
Ara reflexiono i penso que depenent de la situació familiar i de l’ interès del nen, és molt difícil conviure amb aquest tipus de dispositius i la clau és posar límits des del principi. Nosaltres ens vam oblidar i ho vam passar per alt. L'única cosa, creiem positiva, i que mai vam fer, va ser deixar-la sola amb el mòbil, sempre supervisàvem el contingut que estava mirant.
Però un dia ho vam veure clar, S'ACABAT. Quan s'entra a casa el mòbil es deixa en un calaix en l'entrada. I així ho vam fer.L'increïble d'aquesta experiència són les conseqüències immediates que vam començar a notar des de que eliminem el mòbil en el nostre ambient familiar.
En comptes de donar-li perquè estigués distreta li vam començar a fer partícip de les tasques de casa: "Carlota m'ajudes amb la roba bruta?, li dónes el biberó a la teva germana?, preparem la taula per l'esmorzar?". I ella responia súper contenta i orgullosa.
Sense mòbil durant el dia, a l'hora d'anar-se a dormir la son apareixia molt més ràpid i descansava millor.
Com no hi havia dispositius electrònics a l'abast, vam començar a gaudir de la presència dels 4, passàvem molt més temps junts, vam aprendre a avorrir-nos i riure'ns de qualsevol cosa. A compartir moments. Començàvem a estar més connectats.
Vam establir un límit tan clar i ella el va entendre tan bé, que ara ja sap que un "NO" és "NO". I encara que es queixi i insisteixi moltíssim, sabem que ho ha comprès. I això la fa estar més tranquil·la, ens entén i nosaltres l'entenem.
Ara ja no depèn del mòbil, jo no se'n recorda i el millor de tot si el veu ja no el vol, de tant en tant ens demana música però ara la posem en un altaveu inalàmbric.