Teràpia combinada amb Psilocibina, un nou paradigma?
18/05/2022
La investigació sobre tractaments farmacològics fa anys que es troba en un punt mort. Amb molt poques excepcions, vivim dels fàrmacs descoberts a la dècada de 1950, la majoria dels quals van ser trobats per casualitat i no després d'un treball sistemàtic de reflexió i investigació.
La complexitat del funcionament del sistema nerviós, l'estigma associat a les malalties mentals, la freqüència i la gravetat dels efectes secundaris o el risc de conversió d'alguns fàrmacs en drogues d’abús són algunes de les causes que han provocat una manca d’inversió en investigació i, per tant, una falta de medicaments nous relacionats amb la salut mental.
Entre les substàncies que estan tornant a ser explorades pel seu potencial terapèutic se n'inclouen algunes de considerades des de fa dècades dins del grup de les drogues recreatives i il·legals, com podrien ser el Cannabis, l’MDMA, la Ketamina o en el cas que comentarem en aquest post, la Psilocibina.
La psilocibina és un piscodèlic de la família de les triptamines que actua sobre el sistema nerviós central i que es troba present en alguns fongs.
El terme psicodèlic va ser encunyat per Humphry Osmond, un psiquiatre de la dècada de 1950. En aquella època, el món de la psiquiatria estava entusiasmat amb el potencial d'aquestes substàncies per treure la gent d'estats mentals problemàtics. Però l'ús recreatiu va fer que fos prohibit i els estudis científics es van aturar.
Durant els darrers anys, però, ha crescut l'interès de la comunitat científica i dels gestors per la possible aplicació terapèutica de les substàncies psicodèliques. Universitats importants com la John Hopkins a Estats Units o grups d’investigació anglesos com el de Robin Carhart-Harris han demostrat que la psilocibina pot ajudar a la psicoteràpia per a les persones amb depressió.
Estudis recents doble cec amb pacients diagnosticats de depressió resistent que van rebre dues dosis de psilocibina separades en una setmana demostren una reducció significativa de símptomes, amb bona tolerabilitat. Estudis posteriors de neuroimatge amb ressonància magnètica funcional van mostrar una sèrie d’indicadors de bona resposta a la depressió (reducció d'activitat al cortex prefrontal medial o major activació de l'amígdala com a reacció a les imatges de rostres emocionals).
Més enllà de l’efecte sobre receptors serotoninèrgics, aspecte que comparteixen amb els antidepressius clàssics, una hipòtesi del bon funcionament en depressió és que l'experiència psicodèlica es basa en un increment sobtat de la plasticitat neuronal, cosa que obre una finestra d'oportunitat per a un canvi terapèutic persistent. És per això que s'indica la teràpia amb psicodèlics de manera combinada amb la teràpia psicològica.
Diversos estudis han mostrat que els al·lucinògens clàssics no són addictius i no causen cap dany als òrgans fins i tot en dosis altes. No obstant això, la majoria dels científics concorda que cal una major investigació relacionada amb altres possibles efectes secundaris, per exemple com podrien afectar a les persones amb problemes cardíacs. A més a més, encara que l'acumulació constant de dades encoratjadores ha suavitzat l'escepticisme del món científic, els investigadors desaconsellen l'acceptació precipitada de les drogues psicodèliques sense una rigorosa supervisió.