Per què és tan important un vincle afectiu segur?
29/01/2018
Apego o vincle afectiu, és un terme que va definir el psicoanalista i psiquiatre John Bowlby per descriure el vincle específic que uneix al nen petit amb la seva mare. Mitjançant l'anàlisi de les carències dels nens orfes de la II Guerra Mundial, J. Bowlby, va descobrir que per a un correcte desenvolupament cognitiu i emocional era necessària una figura estable en els primers anys de vida d'un nen.
Des del seu naixement el bebè necessita alguna persona de referència que el protegeixi i li doni sentit al desconcert i l’ incertesa que significa venir al món. Un món que per al nen es presenta desconegut, indesxifrable i rar. La figura del vincle afectiu (mare, pare o tota persona que s'ocupi amb regularitat del nen), a més de tenir una funció de protecció, permet l’adquisició en el bebè d’un estil de desenvolupament emocional, un estil de relació amb els altres.
Mary Ainsworth, psicòloga i col·laboradora de Bolwlby, va descobrir a més que existien dos patrons principals dins de l’apego o vincle afectiu: el segur i l'insegur.
En l’apego segur l'adult respon a les necessitats i demandes del nen d'una manera consistent, estable i segura. És a dir, es relaciona amb ell mitjançant expressions d'afecte verbal i físiques freqüents. El resultat és que el nen creix confiant en si mateix i en els altres permetent en un futur més autonomia i millors competències socials.
L’apego insegur, en canvi, es manifesta per manques en la cura del nen per part de l'adult. Pot ser que la figura de referència atengui poc les demandes d'atenció del bebè, donant lloc a un vincle afectiu evitatiu que podria revertir en un futur en relacions emocionals inestables.
Però és enfront de l’apego desorganitzat que el bebè mostra més inseguretat per resultar inconsistent i poc fiable, ja que l'adult no respon a un patró estable de relació ni comunicació. Això pot donar dificultats en les relacions adultes futures.
Els estils d'apego, és a dir, els estils de vinculació afectiva, es desenvolupen aviat i es mantenen generalment durant tota la vida, permetent la formació d'un model de relació que integren les creences sobre si mateix i dels altres.
El psiquiatre Diego Figuera, afirma que: “Molt del que som està marcat per la manera en què vam ser criats. En funció de com siguin les cures en la infància sortim amb resistència a l'adversitat o amb vulnerabilitat”.
És molt important aclarir que l’apego es forma específicament en aquells moments on els nens senten o expressen algun malestar, sigui perquè se senten sols o perquè estan malalts o s’han fet mal, i la manera en com els pares calmen aquest malestar.
L'arrel de molts trastorns psicològics, té a veure amb un trastorn d'apego o vinculació i es manifesta com un trastorn de regulació pròpia i/o en la relació amb l'altre. Quan el sistema d'apego està danyat, amb una base insegura, és més fàcil que se pateixin trastorns en l'edat adulta.
Per això és fonamental estar atents a la relació afectiva amb l'adult de referència en la criança dels nens, ja que aquesta determinarà el seu futur i el seu desenvolupament com a adult.