Què és la parentalitat?
10/07/2024
Quan ens fem aquesta pregunta pot ser que la resposta més comuna sigui “tenir fills”. Però també és possible que tinguem la sensació que és una mica més complex.
Què més és la parentalitat?
Lluny de ser un reflex o efecte directe de la biologia, “alguna cosa que es desperta”, el desig de tenir fills no s'adquireix d'un dia per l'altre, sinó que és propi d'una posició a la qual s'arriba després d'un treball complex que cada adult realitza al camp de la seva ment. Així, la parentalitat és una línia de desenvolupament personal, una actitud necessària per tenir fills i acompanyar-los en el seu desenvolupament i alhora independent del fet biològic en si. Diversos autors la defineixen com una condició de la vida adulta que consisteix en l'adquisició d'una capacitat de crear, cuidar, protegir, nodrir, estimar, respectar i gaudir per fora de les necessitats d'un mateix.
Quan comença aquesta feina?
Aquest treball comença a gestar-se ja al cap de dos anys de vida, etapa en què s'adquireix la identitat de gènere i floreixen fantasies sobre un mateix com a mare/pare i adult en el futur. Al capdavall, la funció parental essencial per a la supervivència de l'espècie i el nen busca assumir-la ràpidament. És per això que és freqüent veure nens que imiten els seus pares en les tasques de la llar o que juguen a pares i mares. Nocions vagues del que significa ser mare/pare i adult s'obren i es van omplint de detalls en els anys posteriors. Així, aquest treball està influenciat pels cuidadors principals, ja que és en la relació amb l'altre on comencem a desenvolupar un sentit de nosaltres mateixos i de les relacions, així com de la futura identitat adulta.
En què consisteix aprofundir en aquesta feina?
Aquest procés va de ressituar l’historia de la mateixa infància, preguntar-se sobre les pròpies figures de referència i examinar el model que suposen per al rol com a mare, pare i adult. Consisteix en gestar allò que hem rebut i estem en disposició de donar. Un treball laboriós que dona lloc a una actitud parental que com ja em dit és diferent de la capacitat biològica de tenir fills, però imprescindible per afrontar-ne la cura, ja que orienta el camí personal futur.
La història infantil es converteix en una influència crucial en aquest procés i pot estar a l'origen de patiments i desequilibris emocionals que es poden donar abans, durant o després de l'embaràs. Comprendre els dols i desafiaments emocionals que s'enfronten en aquest viatge cap a la vida adulta pot ajudar a mitigar pors, ansietats i patiments que, si no fossin pensats, podrien afectar la qualitat de la cura del petit i sens dubte, a la qualitat de l'experiència com a pares i adults.
En resum, podem concloure que el fet més important en les relacions humanes no és el procés de concepció i gestació, sinó la tasca dinàmica; social, cultural, simbòlica i ètica de fer possible la creació d'un nou ésser humà atenent la complexitat de les relacions familiars.