Efectes psicològics post-covid
22/02/2022
Sembla que a poc a poc les restriccions sanitàries van desapareixent i el desconcert va arribant al final. Segurament ens hauria agradat que tot fos més ràpid, encara recordo quan al voltant del març del 2020 dèiem: “segur que això seran tan sols 15 dies”.
L'estrès que inicialment va ser reconduït a base de fer pa a casa i intentar seguir els moviments enèrgics de molts entrenadors personals que emetien per streaming, ha acabat sent una cosa que gestionem com podem al nostre dia a dia. A més, a hores d'ara ja ningú pensa que puguin anar sortint símptomes i conseqüències pel que s'ha viscut. Símptomes com ansietat, tristesa persistent, por al contacte estret, solitud, aïllament, apatia, alts nivells de preocupació pel futur, alteració de les funcions cognitives (capacitat de concentració, memòria, etc.) o alteracions del son i de la fam, entre d'altres.
La societat actual viu ràpid i sembla difícil sortir d'aquest vertiginós compàs si no et vols quedar fora. Aquesta immediatesa amb què obrem, no permet el temps necessari per elaborar les nostres inquietuds. Hi ha sacsejades a la vida que requereixen temps per anar recomponent el que s'ha vist afectat.
Per exemple, aquesta setmana s’ha tornat a permetre l’oci nocturn i les discoteques han obert. Molts dels joves que han sentit aïllament i distanciament social durant aquests mesos sortiran disposats a viure intensament aquest moment. Els que mai no havien sortit fins tan tard perquè tot això els “va agafar” entrant a la pubertat, o els que si bé ja sortien abans, senten que els han tret una de les formes més esteses de socialització a la seva edat. Lamentablement no tot ho podrem reparar tan fàcil ni serà suficient amb la reposició de les normes de la “vella” normalitat.
La pandèmia ha portat noves formes de relació que no marxaran i que ens seran útils en endavant. Però també ha posat sobre la taula que estem una mica més sols del que ens pensàvem i que ens interrelacionem molt superficialment.
Evidentment em refereixo a totes aquelles persones que segueixen teletreballant i que els seus companys no són res més que veus sense imatge en una videoconferència. També em refereixo a l'ús extensiu que tots hem fet d'allò que és virtual i com és de difícil sentir (o expressar) les necessitats i els desitjos del nostre entorn.
Potser la tasca a què haurem de fer front és la de tornar-nos a trobar sense por de contagiar-nos dels altres. Reconstruir els ponts del nostre món relacional, sabent que això implica l'intercanvi en temps real, la confiança en l'altre, la intimitat, etc… Aspectes molt a la baixa, i que espanten molt més que estar darrere d'una pantalla i fer scroll vertical o poder cancel·lar la càmera en qualsevol moment. Aspectes que són molt nutritius però que espanten molt. Potser pensaves que a hores d'ara ja no sentiries aquesta por, però no perdis la calma, podem ajudar-te.