El Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat – TDAH
22/02/2019
En l'actualitat és freqüent escoltar en converses tant a casa com en les escoles el terme TDAH amb molta facilitat "el meu fill té dèficit d'atenció perquè no es concentra en les tasques escolars", "aquest nen li passa alguna cosa perquè només s'esforça quan li interessa" o " estic pensant de portar-lo a algun lloc perquè li facin la prova del dèficit d'atenció".
Tots parlem d'aquesta psicopatologia com si fóssim experts, però molt pocs saben realment el que és. El Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat és el trastorn més diagnosticat en la infància i en l'adolescència tant per metges com per psicòlegs i s'estima que afecta entre un 2% i un 5% de la població infantil a Espanya.
El TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament sovint diagnosticat en la infància i que pot persistir en l'edat adulta, que es caracteritza per inatenció (distracció moderada a greu, períodes d'atenció breu), hiperactivitat (inquietud motora) i comportament impulsiu (inestabilitat emocional i conductes impulsives) que produeix problemes en múltiples àrees de funcionament, dificultant el desenvolupament social, emocional i cognitiu de la persona que el pateix.
Que causa aquesta psicopatologia? La causa del TDAH és heterogènia i multicausal, són diversos els factors implicats. Factors biològics (disfunció escorça prefrontal), factors neurològics (prematuritat), factors relacionals-afectius (relació/vincle entre pares i fills, temperament).
Els símptomes més evidents són la hiperactivitat, la impulsivitat i la falta de capacitat per a mantenir l'atenció. Se sol associar al nen que no s'està quiet, no calla o no para de fer soroll quan no hi ha motiu aparent, ni objectiu ni constància. Atès que els tres símptomes principals són en part característiques pròpies de la infància, no és fàcil diagnosticar aquest trastorn.
A vegades aquestes expressions són senyals normals del seu desenvolupament i en altres ocasions són qüestions molt diferents del TDAH com la depressió infantil, pors escolars, dificultats en les relacions socials o ansietat.
És important fer un diagnòstic diferencial, ja que altres diagnòstics comparteixen simptomatologia (hiperactivitat, impulsivitat, dèficit d'atenció), per exemple, retard mental, trastorns d'aprenentatge, trastorn del comportament, trastorn afectius.
Si analitzem les característiques que tenen els nens de l'etapa d'Educació Infantil, tots estarem d'acord a descriure a aquests nens com a moguts, inquiets, impacients, amb dificultats per a parar esment i que tendeixen a reaccionar impulsivament abans que, a respondre de manera racional i calmada. Totes aquestes característiques no indiquen més que la normalitat, és a dir, la qual cosa es considera sa i normatiu en els nens de fins a 5-6 anys.
A partir dels 6-7 anys, el cervell dels nens està ja preparat i madur com per a poder mantenir la concentració en una tasca durant uns quants minuts, controlar els impulsos i poder estar asseguts sense moure's. Per aquest motiu, els experts en TDAH conclouen que aquest diagnòstic no s'ha de fer fins als primers cursos d'Educació Primària. L'ideal seria començar una avaluació i un possible diagnòstic a partir de 2n d'Educació Primària (7-8 anys).
En funció de l'edat del nen i la seva freqüència i intensitat, podem dir que es tracta d'una cosa normal present en tots els menors o d'alguna cosa que pot ser indicativa d'algun trastorn i que, per tant, hem d'intervenir.
L'avaluació del TDAH, i de qualsevol altra psicopatologia, requereix temps. El diagnòstic clínic engloba l'exploració del pacient, l'observació, la informació que faciliten els pares i el col·legi i la història clínica.
Avaluació psicològica del nen:
-Explorar àrea emocional i afectiva (ansietat, estat d'ànim, dificultats de regulació emocional) i comportamental (impulsivitat, dèficit d'atenció, conductes disruptives)
- Aprenentatges escolars i comportament a l'aula
- Avaluació de les capacitats cognitives.
- Proves de personalitat
La falta de formació, informació i atenció sobre el TDAH té conseqüències negatives directes sobre els pacients, els seus familiars, amics i altres persones del seu entorn, que sofreixen l'estigma, la insensibilitat i la falta de consideració cap a aquest trastorn.