TRASTORNS DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA (TCA)
13/09/2023
Imagina el cos humà i pensa en tot el que necessita per al seu funcionament: la necessitat de menjar compleix una funció important però, malgrat ser imprescindible per a la vida, no pot ser sintetitzada pel propi cos i necessitem incorporar-la a través de la ingesta.
Alguna cosa semblant passa també amb la necessitat de relacionar-nos, un altre requisit imprescindible que també necessitem incorporar des de fora per a viure amb una bona qualitat de vida emocional
Doncs bé, els trastorns de l'alimentació, manifesten el problema d'incorporar satisfactòriament aquelles necessitats que un mateix no pot sintetitzar, sobre tot en l’àmbit relacional, i quan això es perpetua pot experimentar-se una sensació de buit; una solitud molesta o un nerviosisme intens i en els casos més greus conductes com l'agressió o una pèrdua d'energia i esperança persistent.
L’evidencia i l’experiència ens deixa veure, que les persones que experimenten aquest símptoma, solen millorar quan es senten còmodes en les relacions familiars o d’amistat.
La relació amb el menjar implica sempre la relació amb l'altre: ja en un primer moment, el menjar funciona com a senyal d'amor pel nadó. I per tant, no deixa de ser una manifestació de l’enuig la tristesa o el dolor que sent la persona en les seves relacions importants. Quan el problema es compren i s’atén, el símptoma se sol atenuar.
Per què hi ha una prevalença d'aquest símptoma en l'adolescència?
L'adolescència no és un període fàcil: abunden les tensions a casa, es donen processos de cerca d'identitat importants, etc. L'equilibri que s'havia construït fins al moment es veu mobilitzat. A vegades, la por i l'angoixa és tal, que desplaçar-lo (inconscientment) i col·locar-lo en una cosa tan tangible i controlable com el menjar constitueix una certa falsa seguretat. Però seguretat, al cap i a la fi. Un flotador enmig de l'oceà que costa deixar anar.
Intervenir el símptoma precipitadament per a "normalitzar" la conducta desadaptativa amb el menjar, ignora el problema relacional i pot fer que la persona avorti la comunicació a través del menjar però la desplaci a una altra substància o en un pitjor escenari, que se sumi al símptoma ja present un altre.
Per tant, cal comprendre el Trastorn de la Conducta Alimentaria, com un tractament extrem que la persona opera en un moment donat (de manera inconscient) per fer front a alguna cosa que se li fa insuportable i un conjunt d’hàbits on després queda atrapada cada cop que alguna cosa semblant la supera, fent de la solució una condemna.
En resum, resulta imprescindible ajudar la persona a construir límits verbals davant la demanda de l’altre, que li permetin afrontar els conflictes inherents a les relacions de manera satisfactòria perquè no hagi d’utilitzar un cos prim per comunicar que no pot més o la barrera del sobre pes per protegir-se.